Hi ha fotografies que són importants.

Un dia em va trucar el meu amic Juan Jesús Aznar.
Volia fer un cafè, com tantes altres vegades que quedàvem per xerrar...

Quan ens vam veure, em va dir que estava malalt.
Càncer.

Poc temps. 

Sense dramatismes, com qui explica una veritat que ja ha acceptat.

Però no em va trucar per això.

Em va trucar perquè volia una última fotografia.
Amb els seus fills.Amb la seva dona.
Una foto d’estudi.Una foto de família.

D’aquelles que no passen de moda.
D’aquelles que no necessiten explicacions.

Una foto per quedar-se.

La vam fer.Sense presses.Sense artificis.
Amb el silenci que només apareix quan tothom entén el que està passant, però ningú ho diu.

Ell estava allà.

Present. 

Fort.
Amb la seva gent.

El que vam fer el cafè, just abans d’aixecar-nos de la cadira, em va dir una frase que no se m’esborrarà mai, la tinc tatuada a la memòria:

“No tengo miedo a la muerte ni tampoco a vivir.”

Això no és només una fotografia.

És una despedida.
És un acte d’amor.
És memòria futura.